Si fem un repàs a la història de l’avaluació del gènere de la ficció, l’any 1934 als Estats Units es va introduir un codi d’ètica cinematogràfica, el codi Hays, creat per l’Associació de Productors Cinematogràfics dels Estats Units. Era una mena de censura del que no es considerava moralment acceptable. Va ser escrit per un líder republicà, William H. Hays, i es va començar a aplicar el 1934. Mostrava una sèrie de restriccions sobre l’exposició de la violència i classificava els films per edat. No obstant això, quan parlava de moral, aquesta podia ser molt subjectiva. Segons Susan Faludi, la causa que s’introduís aquest codi va ser el comportament lliure i independent de Mae West, icona del cinema d’aquesta època.[1]
També a l’Estat espanyol, en els anys del franquisme, es varen crear unes fitxes classificatòries de censura cinematogràfica que s’exposaven al vestíbul de les esglésies catòliques per tal que la gent estigués informada del que es podia veure o no al cinema. La qualificació era gradual: de l’1, al 3, apta per a infants, joves i adults; 3R per a adults amb inconvenients, i 4, catalogada com a greument perillosa. Lògicament, aquests sistemes d’avaluació eren molt sui generis, ja que implicaven una manipulació ideològica d’un grup social o religiós.
Actualment, han sorgit una sèrie de tests com ara el Principi de Pitufina (que denuncia el fet que hi hagi un personatge únic femení enmig d’una multitud d’homes, com, per exemple, en la major part de les pel·lícules de la factoria StarWars). Un altre test és el de la Lámpara Sexy, ja molt extrem (si se substitueixen les dones en una pel·lícula per un llum sexi, continua funcionant la història?). També n’hi ha molts altres que evidencien l’esbiaixada en una de les tendències, ja sigui de raça, normativa sexual, androcentrisme o, fins i tot, en relació amb la bretxa de gènere fora del relat, com ara el test d’Uphold, que avalua el percentatge de treballadores que hi ha darrere les càmeres en la realització d’una pel·lícula.
De tots ells, però, el més conegut actualment és el test Bechdel, també anomenat test de Bechdel/Wallace o The Rule. Va aparèixer per primera vegada el 1985 en la tira còmica «The Rule», en la qual un dels personatges femenins diu que ella únicament accepta mirar una pel·lícula si compleix amb els requisits següents: a) que surtin almenys dos personatges femenins, b) que interactuïn entre elles i c) que la conversa no tingui a veure amb un home.
Sovint, els mitjans de comunicació consideren que, si una pel·lícula passa el test Bechdel, la pel·lícula és feminista per buscar visibilitzar la presència de les dones des de la perspectiva de gènere, la qual cosa pot generar molta confusió, ja que com que no determina l’estereotip dels personatges femenins, aquests també poden ser inspiradors d’una societat patriarcal.
En canvi, el test Desvinc, que aquí ens ocupa, vol desvincular-se del Patriarcat.
[1] Faludi, Susan. Reacción. La guerra no declarada contra la mujer moderna. Anagrama, 1993. p. 156.