La paraula Desvinc vol dir, ras i curt, `Desvincular-se del Patriarcat´
L’objectiu d’aquest test és promoure i estimular la imaginació en els relats de ficció, perquè es desvinculin de les inèrcies dels nuclis patriarcals. Sabem que els relats de ficció, tot i essent productes d’evasió, creen consciència
d’uns valors estètics o morals de la societat que descriuen. Gairebé sempre estan basats en l’esquema patriarcal, i, per tant, massa sovint enalteixen la violència com a manera de relacionar-se els éssers humans.
Proposta del Test Desvinc
Està dividit en dues parts: el test bàsic, que consta de tres paràmetres analítics mínims que ha de complir el test, i un test ampliat que ofereix un decàleg de propostes a promoure.Test bàsic
- La INTENCIONALITAT última del RELAT no ha de ser sexista o misògina, malgrat que surtin clixés de normalitat històrica patriarcal.
- Almenys que surti una DONA , amb un cert protagonisme de presència activa i que la seva subjectivitat tingui entitat pròpia. La quota paritària de dones és un valor afegit sempre que aquestes dones no reforcin el credo patriarcal.
- NO hi ha d’haver cap indici de promoció gratuïta o banalització de la VIOLÈNCIA (real o simbòlica), de RACISME o d’HOMOFÒBIA, que es presenti com a fet natural, a no ser que estigui analitzat en el seu context i que no ocupi un lloc central en la trama.
Test ampliat
DECÀLEG: Propostes avaluables que desfan les inèrcies vinculades amb el Patriarcat.
A. Es mostra algun tipus de societat on no hi ha relacions de dominació?
El coneixement de l’existència de models diferents de societats pot encoratjar el desig mimètic intrínsec en el gènere humà. Sabem que el Patriarcat no ha existit sempre i que, anteriorment, hi va haver una societat de clans familiars materns que no exercien un poder coercitiu com a grup i cooperaven entre ells.
La realitat social es reprodueix i perpetua o es recrea i es transforma a través de l’acció humana. Per avançar envers una civilització més harmònica i canviar el destí de la humanitat, convé estimular la cooperació en comptes de la competència, i tenir en compte la sostenibilitat de la societat.
Ex. pel·lícula:
The women’s kingdom (2006), de Xiaoli Zhou.
Las herederas (2017), documental d’Anna Boye.
B. Apareix la idea de pertinença o vincle amb la natura, de la qual formem part?
Ex. pel·lícula: El olivo (2016) d’Iciar Bollaín.
[i] Judt, Tony (2010). El món no se’n surt. Barcelona: La Magrana, p. 132.
C. Es promociona la relació de complicitat entre les dones o bé entre mare i filla?
El traspàs definitiu de la família patriarcal substituint el grup social primari de clans materns, va representar un punt d’inflexió. Abans els clans matrilocals emparaven a tots els membres de la comunitat. L’home no perdia la seva pertinència en canviar de grup residencial. En canvi quan el dret patern va haver integrat a la dona i les criatures en el clan del pare, es a dir a la família patriarcal, va comportar l’exili per la dona, generant-li divisió i aïllament en el seu confinament a la llar. Al mateix temps, el canvi de filiació de matrilineal a patrilineal va promoure el determinisme masculí com a universal i el patró de figura mare-fill.
Ex. pel·lícula:
Una segunda madre (2015) d’Anna Muylaert.
Viaje al cuarto de una madre (2018)de Celia Rico.
D. Hi ha exemples de comportament de masculinitats dissidents de l’estereotip imposat?
El gènere, com a construcció social determinada pel sexe biològic, no és universal en totes les societats. En canvi, en la societat patriarcal, hi ha models arquetípics de gènere exclusivament masculí o femení. La idea de la feminitat en les dones i de la masculinitat en els homes es potencia fervorosament. Quant a la mística de la masculinitat, a la qual ens referim, es basa en un conjunt de conductes, símbols, valors i normes de comportament que justifiquen la dominació, la competitivitat, l’agressivitat i la possessivitat, i, per contra, el menyspreu de qualsevol signe que pugui considerar-se “efeminat” com poden ser la tendresa, la vulnerabilitat, la sensibilitat o la flexibilitat. Contràriament, les noves masculinitats alternatives es mostren dissidents dels arquetips adjudicats com a determinants.
Ex. pel·lícula:
Vivir es fácil con los ojos cerrados, (2013)de David Trueba (exemple d’arquetip masculí no androcèntric).
E. Es propicia el món dels sentiments i emocions com a eina de transformació?
La teoria dualista cartesiana, que ha arrelat al llarg de la història, que separa ment/cos i, com a conseqüència, raó/emoció, home/dona, subjecte/objecte o públic/privat, no té base científica. La neurobiologia demostra que el cervell i el cos formen un organisme integrat mitjançant circuits bioquímics i neurals que interactuen mútuament i que les emocions, prèviament informades, aporten informació cognitiva directament i mitjançant els sentiments. D’aquesta manera, cada emoció prepara l’organisme per a una resposta diferent, ja sigui positiva o negativa, d’alegria, sorpresa, esperança, compassió o bé ira, por, culpabilitat, gelosia, que contribuiran al nostre benestar o malestar.[i]
La idea de la “raó”, entesa com a força imperativa, ha servit per dominar el món i, a nivell social, dividir l’àmbit públic (amb poder polític i econòmic) del privat de la llar, les cures i la sostenibilitat de la vida, un món més procliu a les emocions negades als homes (per exemple, plorar com a símptoma de debilitat).
En la ruptura d’aquesta dicotomia, i de dotar allò que és personal de caràcter polític, queda encara molt camí per recórrer. I encara més en el que podríem anomenar “paritat inversa”: el fet que els homes entrin en l’àmbit privat de manera comuna i equitativa. A mesura que això succeeix, els valors es capgiren: canvia el concepte de família patriarcal, es reforça l’empatia en la relació dels pares amb les filles i fills i, evidentment, es genera la llibertat de la relació entre persones adultes.
Ex. pel·lícula:
Estiu 1993 (2017) de Carla Simón
La enfermedad del domingo (2018) de Ramón Salazar
[i] Damasio, Antonio (1995). El error de Descartes. Barcelona: Destino.
F. Hi ha algun aspecte o gest imaginatiu que desfaci la idea cossificadora de la dona o bé que promogui la dialèctica en les relacions?
Des de l’inici del patriarcat, hi ha un punt d’enunciació simbòlic cultural de cossificació i objectització de la dona. Una supervivència que continua adquirint nous significats, reinterpretacions o recreacions contemporànies, dificultant l’èxit d’erradicar la violència masclista malgrat la intencionalitat de les lleis i les polítiques. El fetitxisme masculí sobre el cos de la dona i la seva sexualitat impedeix la interlocució dels cossos lliures.
Des de l’inici, el patriarcat ha dividit les dones en virtuoses i putes. Tant la idea de la “virginitat” com la de “prostitució” són dues cares de la mateixa moneda. És a dir, o bé hi ha un indicador de propietat del cos de la dona o bé un ús genèric per part de la confraria masculina, el que s’ha definit com “l’harem democràtic”. També es regula la sexualitat entre el mateix sexe i, com a curiositat, l’Homo sapiens és l’únic entre els primats superiors que utilitza aquests codis acotats d’usatge.
La sexualitat com a expressió del llenguatge del cos és el gest que comunica més explícitament l’inconscient cultural: en les actituds d’amor, imaginació, agressivitat, possessivitat, submissió.
Ex. pel·lícula:
Toni Erdmann (2016)de Maren Ade.
(Es pot veure la mirada sobre el “nu” de la dona com a subjecte i no com a objecte d’una mirada escopofílica.)
G. Compleix el requisit emancipador d’una categoria excloent?
Les jerarquies excloents d’injustícia social, seguint l’arquetip del primer binomi home/dona s’han universalitzat en clau política i amb diferent significació territorial. Són estigmes que només poden canviar-se si s’enfoquen de cara a la causalitat de les instàncies polítiques hegemòniques que les han construït i que han anat variant al llarg de la història.
Hi ha una clarividència incontestable de diversitat universal: cap ésser humà és igual a un altre. I és en la inclusivitat de la diversitat i l’emancipació d’aquestes categories on es troba el seu desafiament, més que en la insistència repetitiva dels binarismes (per ex. blanquitud, negritud), la qual cosa produeix un efecte invers al fixar aquests significants.
Ex. pel·lícula:
Elisa y Marcela (2019) de Isabel Coixet (diversitat sexual)
Figuras ocultas, de Theodore Melfi (científiques afroamericanes empoderades).
Gabrielle (2013) de Louise Archambault ( emancipació de capacitat intel·lectual diversa)
Je danserai si je veux (Bar Bahar Entre dos mundos )(2016) de Maysaloun Hamoud (empoderament dones davant els fonamentalismes)
Wonder ( 2017) de Stephen Chbosky (emancipació de diversitat funcional).
H. Es generen mesures en la resolució de conflictes?
La història com a relat de vida de la nostra espècie és una història repetida de guerra i conquesta. Tant la guerra com la violència són elements estructurants del Patriarcat que entren en la categoria d’heroïcitat. Així doncs, l’imperatiu de la violència o de formes destructives resulta un ingredient gairebé indispensable dels guions cinematogràfics, amb la visió de l’altre com a antagonista o adversari.
Aquestes idees s’han instal·lat en la ment humana al llarg de milers de generacions i ens han acostumat a mirar i percebre de manera natural la conflictivitat aconseguint que la violència sigui endèmica i estigui en la base del desig. De tal manera que, sovint, alguns personatges positius, accions ètiques o emotives, provoquen un curtcircuit de rebuig i es qualifiquen de, per exemple, cursileria, superficialitat, mel·liflu, edulcorat, molt abans d’entrar en la tesi que ens vol oferir el relat. És un clic difícil de canviar per la inconsciència d’aquesta naturalització de la violència.
Ex. pel·lícula:
Et maintenant on va ou? (2011) de Nadine Labaki.
La source des femmes (la fuente de las mujeres) (2011) de Radu Mihailenu.
I. Hi ha alguna proposta d’inversió de la piràmide?
El Patriarcat ha anat promovent des de l’inici la geometria piramidal i, per tant, vertical. La idea primera de “paternitat” com a figura legal de la unitat familiar ha evolucionat progressivament desplaçant el poder cap a la figura social, és a dir, cap a institucions suprafamiliars, com l’Estat o l’Esglèsia(s), fins a cobrar entitat en les grans corporacions econòmiques en l’actual corrent neoliberal.
La noció d’horitzontalitat té a veure amb la gestió de fórmules col·lectives, socials, ecològiques i solidàries com a alternativa a l’economia dominant d’ordre monetari i privatització.
Ex. pel·lícula:
La sal de la tierra (1954) de Herbert J. Biberman
Made in Dagenham (Pago justo) (2010) de Nigel Cole.
J. La fantasia del relat imaginari de ciència-ficció va més enllà de la realitat patriarcal?
En l’elucubració d’una fantasia, d’un món imaginari, els relats de ciència-ficció actuals mostren repetidament una recreació apocalíptica de tensions socials dramàtiques, lluny d’imaginar un món sense sofriment ni d’aspirar a plantejaments més enllà de l’horitzó patriarcal.
A la vegada, en el saber científic hi manca reflexió ètica. Actualment, a més, tenim un altre repte en tant que la intel·ligència artificial es prepara per superar la intel·ligència humana i s’enfronta a una dimensió desconeguda. L’èxit o fracàs de la humanitat dependrà de com s’orientarà la cartografia dels algoritmes en els futurs cíborgs o robots.
Ex. pel·lícula:
La llegada (The arrival) (2016) de Denis Villenueve.
Una pel·lícula rara avis que desmenteix la idea que les persones extraterrestres ens venen a envair per fer-nos mal. Un fet tan senzill com podria ser pensar que podria existir l’ interès de conèixer una altra població o planeta no ha estat gairebé mai motiu d’interès cinematogràfic.
Per altra banda, aquesta pel·lícula també trenca la dissociació entre ciència i humanisme. I davant la dicotomia raó/emoció, promou aquesta última com a transformadora.
Ex. relats literaris que plantegen societats alternatives:
Terra d’elles, de Charlotte Perkins Gilman.
Relats, d’Ursula K. Le Guin.<